Pedalant

Ja fa cosa d'un any que vaig a la feina en bicicleta. Segons les estadístiques que he anat recollint, he recorregut uns 2000 km, i mes o menys un de cada dos dies he anat a la feina en bici.

Pensava que hi hauria anat més. Suposo que al començament no hi anava tant sovint. I a l'hivern hi va haver dies que era força complicat i em vaig cansar d'agafar-la. Mirant els últims mesos he anat a treballar en bicicleta 7 de cada 10 dies. Prou bé.

I com que ja començava a estar fart que els peus em rellisquin del pedal cada vegada que plou, he decidit passar-me als pedals de clip. Heu-los aquí:

El primer que fas quan els proves és, a pesar de les advertències, caure de costat quan t'atures. Un peu enganxat al pedal, l'altre que no sap on posar-se i l'equilibri per terra. Per sort quan passa això estàs aturat i la caiguda no té conseqüències. Llegeixes a tot arreu que hi ha un procés d'aprenentatge, que acabaràs caient de costat, que provis moltes vegades d'enganxar-te i desenganxar-te dels pedals abans d'agafar la bici de veritat, i tot i així caus. Fas la pujadeta a casa, t'atures a mig camí perquè amb la grava que han posat ja no es pot seguir, mires d'alliberar-te dels pedals i patapam. Cagundena...
El dia següent tornes a provar i tornes a caure al mateix punt. Totxo, pocatraça, talòs...

Avui ha estat la primera vegada que els he fet servir per anar a la feina. I no he caigut! Només es tracta de ser molt i molt conscient dels pedals i tenir el moviment per posar un peu a terra molt ben estudiat. De tornada he anat amb compte i he desenganxat els pedals abans de començar a pujar. Així he pogut arribar fins a la meitat per inèrcia i he pogut baixar sense caigudes. Uf. Ara és quan em confio i caic al primer semàfor.

Apa, a reveure!

Pa ratllat

Aix. Avui he hagut de dur la bicicleta a arreglar. La cadena es bloqueja cada dos per tres, si canvio al plat gran a vegades se surt la cadena, el fre del darrere fa un soroll infernal i tot de coses així. Una setmana, m'han dit. Aix, ara que començava a agafar-li el gust. En fi, paciència. Les botigues de bicicletes aquí a Trondheim et donen tres anys de manteniment quan compres una bici. Així només t'has de preocupar de netejar-la de tant en tant. Sobretot a l'hivern, quan tiren sal als carrers, que si no la bicicleta es rovella molt ràpid.

Després plorar una mica per haver de deixar la bicicleta, he passejat una estona per la zona de supermercat. Sí, a la cadena de supermercats Coop tenen secció d'esports on venen bicicletes, entre moltes altres coses. I a la secció de menjar he trobat el que més trobava a faltar. Pa ratllat!! Per fi!! Ara sí!! Ja puc fer carn arrebossada! Amb uns pebrots verds fregits. O amb uns tomàquets fregits, amb una mica de formatge per sobre. Qui sap si uns ous amb beixamel. O uns llibrets de llom amb verduretes per dintre. O més clàssics, amb formatge. Algú s'apunta a uns daus de camembert arrebossats? Les possibilitats. Ah, les possibilitats. Són infinites. Una mica de samfaina, potser, per acompanyar els pits de pollastre filetejats ben fins i arrebossats amb una barreja de pa i formatge ratllats. Oh, sí!

Me'n vaig, que tinc feina a la cuina. Apa, a reveure!

Adormiu-vos, caram!

Cada nit igual. M'haig de passar una hora, o més, a l'habitació dels petits esperant que s'adormin. Perquè si no m'hi quedo, s'esvaloten i no s'adormen fins les tantes de la nit. No penseu que no ho he provat. Es posen a jugar amb algunes joguines que tenen. O salten damunt dels llits. O es barallen. O es fiquen els dos al mateix llit i s'estan de xarrera fins ben tard. En resum, que cada nit estic assegut al llit de l'Adrià esperant que s'adormin. Cosa més avorrida no hi ha. Per sort la tecnologia és fantàstica i puc estar escrivint amb el portàtil, llegint algun llibre amb el Kindle o seguint Twitter amb el mòbil. Ara mateix escrivint això mentre procuro que deixin de fer xivarri i es quedin dintre dels seus llits. Al principi m'asseia a terra i posava mala cara cada vegada que un dels dos es movia. Ara ja m'ho prenc com una estona per estar tranquil fent alguna cosa de profit (o no). Sí, un bon pare els llegiria un conte. Però després aquest parell de bandarres començarien a fer preguntes sobre la història. I ens hi estaríem tota la nit. Que no, que no en tinc ganes. Si voleu que algú els expliqui un conte cada nit, veniu aquí i ho feu. Ja ho arreglarem perquè pogueu dormir a algun racó. I alguna cosa de menjar trobarem. Sereu benvinguts.

Finalment les feres s'adormen i puc anar al sofà a veure alguna sèrie amb la Lidia. No, no es que representi un gran esforç per part meva. Només és el fet d'haver d'estar sí o sí cada nit una hora tancat a l'habitació dels menuts. No jugant amb ells, no, fent de sergent per tal que s'adormin. En fi. Mira, ja s'ha adormit l'Adrià. L'Arnau ja fa estona que clapa. S'acostuma a adormir al cap de poc de ficar-se al llit. L'Adrià, en canvi, està de gresca fins més tard. Apa, al sofà a continuar escrivint. Mai he estat gaire amic dels portàtils per escriure. I ho segueixo pensant. El teclat és antipàtic, se m'escalfen les cames i tot el portàtil balla quan escric a l'estar en un equilibri força precari. Suposo que és qüestió d'acostumar-s'hi. El que li veig de positiu és que posar-te a escriure amb un portàtil és un acte molt més espontani que pots fer a qualsevol lloc, com el sofà. Posar-te a escriure a la taula de l'estudi és un acte molt més premeditat, i subjecte a distraccions.

Ah, el portàtil és un Chromebook de Samsung, lleuger, tirat de preu i que serveix per mirar Youtube i escriure entrades al blog. Perfecte. En principi era per la Lidia, per tal que jo pogués tenir el de sobretaula per mi. Així podria programar, editar fotos i navegar per internet sense deixar a la Lidia sense ordinador per escriure al seu blog. Però jo l'estic usant més que no pas ella. Fa poc que el tenim. Ja veurem com evoluciona la cosa.

Apa, a reveure.

Suant la cansalada

Ja fa cosa d'un mes que vaig amb bicicleta a la feina. Segueixo cansant-me una barbaritat, però cada vegada vaig més ràpid. A l'anada és gairebé tot baixada, i trigo prop de vint-i-cinc minuts. De tornada, lògicament, és tot pujada. Trigo trenta-un minuts. Els primers dies trigava una mica més de quaranta minuts. Anem millorant. Ara ja començo a avançar algun altre ciclista en encara pitjor forma que jo. En total uns disset kilòmetres cada dia.

Després d'un parell d'anys sense fer ni gota d'esport, m'està costant moltíssim tornar a posar-me en forma. I com que començava a assemblar-me a un elefant marí (aquí la Lidia alimentant-me), vaig pensar que ja era hora de fer una mica d'exercici. No pas per tenir una bona figura, no. Només per poder seguir menjant tranquil·lament sense tant de risc de morir ofegat per les meves pròpies carns.

Curiosament no em canso menys ara que ja he fet el trajecte unes quantes vegades. Ja m'ho diu un company de feina. Encara que t'entrenis, et canses igual. El que passa és que vas més ràpid. Passa que ell s'entrena molt a fons. Té l'afició de participar en una cursa Ironman cada estiu. Tothom té les seves manies.

De tornada, en els últims dos kilòmetres hi ha un desnivell de cent metres. Es a mitja pujada que em pregunto per què ho faig. I si val la pena cansar-se tant. Tenint una línia d'autobús que va de porta a porta. I aleshores ja arribo al canvi de rasant que marca el final de la pujada més dura i em sento com un heroi havent superat novament una enorme adversitat. Arribo a casa arrossegant la llengua per terra, tot s'ha de dir. Com a premi tinc a l'Adrià esperant-me amb il·lusió cada tarda. M'agafa el casc i me'l porta a l'habitació, tot orgullós. És per menjar-se'l a petons.

Apa, a reveure!

Pilotes

No dimitirà el Manel Prat, no. Per què hauria de fer-ho? La polèmica durarà un dia o dos. Molt de soroll a Twitter, alguna pregunta incòmoda al Parlament, i apa, a córrer. I a les properes eleccions estarà a la llista electoral del seu partit. I si estàs d'acord amb les idees del partit, però voldries no votar al Prat, et fots. No el pots treure de la llista. I no votaràs un partit diferent, perquè aquest és el que millor representa les teves idees. I d'aquesta manera els corruptes, els mentiders, els lladres i els incompetents segueixen sent votats. Un canvi a la llei electoral que obrís les llistes electorals és del tot impossible perquè tota aquesta gentussa no permetrà mai un canvi de l'statu quo. I d'això en diuen democràcia.

Apa, a reveure!

Espectacles naturals

Mai havia vist un arc de Sant Martí tan espectacular com el que hem vist aquesta tarda des de casa.

Doble arc, més brillantor dintre que fora, i en alguns moments es veien arcs supernumeraris, producte de la interferència. Un efecte del comportament de la llum com una ona i no com una partícula.

A la foto, que té el contrast augmentat, es veuen aquests arcs com unes franges molt tènues verdes i violetes a la part de dins de l'arc.

En definitiva, un arc de Sant Martí molt i molt complert. I des de casa es podia veure de punta a punta.


Apa, a reveure!

Balanç

Els Reis m'han portat una bicicleta! Amb una mica de retard, sí, però es que han tingut problemes per trobar bicicletes a Trondheim en temporada d'hivern.

M'agradaria poder anar a treballar en bicicleta, per fer una mica d'exercici. De moment només aguanto deu minuts pedalant. Fa massa temps que no faig exercici. Aviam si ara que està marxant la neu dels últims dies la puc agafar una estona cada dia en tornar de la feina. Així em posaré una miqueta en forma, que ja toca. Serà la crisi dels quaranta, que ja s'acosta? Ara haig de comprar una bona pila d'accessoris imprescindibles. Els parafangs, les llums i les rodes amb claus pel proper hivern. El casc ja el tinc, que no vull obrir-me el cap.

Em donarà molta llibertat de moviments, la bici. Podré anar més lluny a fer fotos, si més no. I aquest estiu mirarem d'aconseguir que l'Arnau aprengui a anar amb la seva bicicleta.

Els propietaris de botigues d'esport es deuen estar estirant els cabells, aquest any. Només ha nevat a Trondheim i rodalies un parell de vegades en tot l'hivern. Vaig intentar comprar la bicicleta el desembre. Impossible. A les botigues tot eren esquís, taules de snowboard i trineus. Ben pocs en deuen haver venut. Ara que ja ve la primavera han tornat a posar bicicletes. Ja era hora...

Com passa el temps. A finals de febrer va fer un any que estic per aquí, i gairebé no me'n vaig adonar. Suposo que les corredisses generades per uns petits problemes de salut a la família no han ajudat. Ara ja tot millor, afortunadament.

En aquest any que ha passat no he après tant noruec com esperava. Una mica sí, naturalment. Ara puc llegir els cartells i missatges que rebo en noruec. Però encara sóc incapaç d'entendre el noruec parlat.

A la feina he après un munt de coses noves. Estic molt content de l'equip on estic. I segueixo aprenent moltíssim, cosa que fa que no tingui temps d'avorrir-me.

Els menuts s'han integrat sense problemes i parlen amb soltesa en noruec amb els seus companys i mestres. La Lidia em meravella. Ha après a parlar en noruec en pocs mesos. Ja és capaç de conversar amb la gent. Converses no massa complicades, òbviament. Però es comunica, que és l'important. I ja té feines de professora d'espanyol. Així ens podem permetre algun capritx de tant en tant.  Algun dia trobarà feina d'advocada algun dia. De moment aprenent noruec.

Trobo a faltar la família i els amics. Les terrasses dels bars i les cerveses amb la gent que t'aprecies. El parlar de tot i res al voltant d'una taula, després d'un bon dinar. Per sort ara el món és petit i en poques hores podem plantar-nos a Barcelona.

D'altra banda, quina pau i tranquil·litat estar a 3000 kilòmetres de les baralles polítiques entre Espanya i Catalunya. Lluny de la crispació constant i de la corrupció i la mesquinesa. Sense haver de sentir parides cada dia a les notícies. És molt relaxant, de veritat.

En resum, sembla que de moment ha valgut la pena el canvi. Ja veurem com segueix la cosa aquest any.

Apa, a reveure!